Des del passat 1 de gener de 2018, en que va entrar en vigor el Llibre sisè del Codi Civil de Catalunya (CCCat), regeix a Catalunya una nova figura o institució batejada pel legislador català sota l’expressió de l’avantatge injust, la importància de la qual pot ser cabdal en l’eficàcia dels contractes de compravenda i altres contractes onerosos conclosos a partir d’aquesta data.

La figura la trobem recollida a l’article 621-45 i correlatius del CCCat  sota la següent dicció:

  1. El contracte de compravenda y els altres de caràcter onerós es poden rescindir si, en el moment de la conclusió del contracte, una de les parts depenia de l’altra o hi mantenia una relació especial de confiança, estava en una situació de vulnerabilitat econòmica o de necessitat imperiosa, era incapaç de preveure les conseqüències dels seus actes, palesament ignorant o manifestament mancada d’experiència, i l’altra part coneixia o havia de conèixer aquesta situació, se’n va aprofitar i en va obtenir un benefici excessiu o un avantatge manifestament injust.

La idea principal que alberga aquesta figura és la d’evitar l’explotació  de la vulnerabilitat o inferioritat d’un dels contractants amb l’objectiu d’obtenir per part de l’altre contractant un guany desproporcionat que no hauria obtingut d’altra manera. Aquest guany que obté el contractant que se’n aprofita de la vulnerabilitat de l’altra, comporta sens dubte per aquest una lesió patrimonial injusta o inacceptable, que el legislador català, al igual que han fet altres legisladors del nostre entorn europeu, ha considerat prendreu en consideració per a que pugui erigir-se en causa legal que possibiliti aplicar com a remeis des de la revisió del contracte fins la seva ineficàcia.

Com ve a dir MARTÍN-CASALS, Miquel (Estudios sobre el Libro sexto del Código civil de Catalunya, Coord. Angel Serrano. Col·legi Notarial de Catalunya, Marcial Pons, 2018, p. 257 i ss), el model de mercat del qual parteixen les normes contractuals generals, a excepció de les referides a la defensa dels consumidors i els usuaris, molt més actualitzades i adaptades als requeriments i exigències de l’entorn europeu, descansa en la premissa lliberal segons la qual tota persona amb plena capacitat d’obrar i contractar és capaç de determinar quins són els seus interessos i, conforme a aquests, prendre decisions i emetre declaracions de voluntat de manera racional.

Sota la influència d’aquest patró, les situacions de vulnerabilitat o fragilitat que pugui travessar en el moment de contractar un dels contractants, no invalidants de la seva capacitat, no es tenen pràcticament en consideració com a motiu de revisió o d’ineficàcia del contracte que està disposat a atorgar. Ans al contrari, poden arribar a jugar en contra tenint en compte el principi de l’autorresponsabilitat contractual al que els contractants estan sotmesos en la fase de formació i de conclusió del contracte, que exigeix actuar amb un nivell de diligència de persona raonable, sense oblidar els principis de seguretat jurídica i seguretat en el tràfic que presideixen l’ambient contractual i no consideren en general les situacions de vulnerabilitat, que sovint es confonen amb falta de previsió i diligència del contractant que les pateix.

Les situacions de vulnerabilitat o fragilitat que pot patir una persona en els moments de formació i perfecció d’un contracte poden ser molt variades i de diversa etiologia. No entrarem, ara i aquí, a analitzar de forma detallada totes i cadascuna de les situacions que poden donar lloc a que un contractant estigui, en relació a l’altre, en inferioritat de condicions per a contractar amb ell.

Compartirem tots, però, que no s’està en les millors condicions per a fer-ho, ni per a desenvolupar correctament el conjunt d’habilitats que es requereixen per a contractar quan, en el moment de formar-se la voluntat contractual i de concloure el contracte, es pateixen problemes de salut més o menys importants, encara que no afectin la capacitat cognoscitiva, o determinades contingències susceptibles de provocar diferents estadis o graus d’ansietat, angoixa o depressió (la mort recent d’un familiar molt proper i estimat, o el veure’s afectat per un ERE en l’empresa on portes mitja vida treballant), situacions totes elles que, tot i segur que influeixen en l’ànim i lliure voluntat de contractar, difícilment poden encabir-se, en benefici de qui les pateix, en la categoria de vicis del consentiment contractual que permetin instar la ineficàcia del contracte signat sota aquella pressió o contingència.

Per situacions de vulnerabilitat estem parlant de l’existència d’un conjunt de circumstàncies, algunes bilaterals (entre els contractants), altres unilaterals (que afecten solament al contractant vulnerable i que poden ser tant externes com internes), susceptibles d’incidir negativament en la capacitat de lliure decisió i, en definitiva, de l’autonomia de la voluntat del perjudicat, de manera que en contractar li impedeixen desenvolupar una actuació econòmica racional i concorde amb els seus interessos. Estem parlant de circumstàncies, fets i contingències de naturalesa molt diversa, que, tot i no tenir la rellevància suficient per a tenir la categoria d’algun dels vicis del consentiment invalidants del negoci, sí tenen però en comú la capacitat d’influir negativament en l’autonomia de la voluntat de qui els pateix.

La regulació i la interpretació que els tribunals en fan de les regles sobre els vicis del consentiment contingudes en el Codi Civil Espanyol, no recullen satisfactòriament les diverses intensitats o graus en què es poden manifestar les situacions de vulnerabilitat en que es pot trobar un dels contractants. El tractament clàssic dels vicis del consentiment ha quedat desfasat, al ser el dol, l’error, la violència o la intimidació figures pensades per a altres temps i altra classe de situacions, que no les pròpies d’una societat líquida com la del segle XXI, amb hiperactivitat contractual. Els vicis del consentiment, tal i com es troben positivitzats i s’han vingut interpretant, són remeis clarament insuficients per a donar resposta satisfactòria a bona part de les situacions de vulnerabilitat en la que es pot trobar una de les parts en un contracte onerós o d’intercanvi.

Com hem de considerar una operació respecte d’un immoble propietat d’una senyora de 87 anys per exemple, vídua, sense la companyia de ningú i aïllada socialment, que s’avé a vendre l’immoble a bon preu a l’amic de l’únic nebot que encara té i amb qui sempre ha mantingut un contacte més estret?. Podrem discutir si la relació contractual ve presidida o no per un ànim gratuït; o si considerem un acte d’egoisme o avarícia negar-li al nebot la realització d’aquesta operació. Però més enllà d’aquestes consideracions, en allò que més probablement estarem d’acord i compartirem és que l’interès que mostra el nebot en que es dui a terme aquesta operació no mereix especials elogis, encara que no es pugui titllar d’abusiva però sí d’un xic aprofitada.

Doncs bé, el remei de l’avantatge injust està pensat precisament per a reparar o pal·liar en bona part aquesta mena de situacions. En el dret contractual europeu, quan la vulnerabilitat d’un dels contractants va acompanyada d’una manca desproporcionada d’equivalència entre les prestacions, és suficient per a donar lloc a la ineficàcia del contracte, o al menys a que aquest pugui ser revisat. La regulació catalana de l’avantatge injust segueix aquest patró del dret contractual europeu. No és una regulació original, sinó que beu del soft law contractual europeu existent en aquesta matèria, molt particularment de la finalment no reeixida “Propuesta de Reglamento del Parlamento Europeo y del Consejo relativo a una normativa común de compraventa europea”.

Passem seguidament a analitzar molt succintament els requisits de l’avantatge injust. Seguint a MARTÍN-CASALS, en l’obra abans ressenyada, cal distingir en la figura els següents elements:

1. ELEMENTS SUBJECTIUS Han de concórrer en el moment de la conclusió del contracte. No és suficient en la fase de tractes preliminars, ni en la immediatament posterior a la conclusió del contracte. Distingirem entre

  • Elements subjectius per part del perjudicat. Quan la situació de vulnerabilitat té el seu origen en:
    1. Situació relacional amb l’altra part: Es fa al·lusió a ells al nou article 621-45.1 CCCat quan indica que el contractant vulnerable “… depenia de l’altra o hi mantenia una relació especial de confiança”. S’utilitza com exemple les vendes fetes a favor d’un familiar proper. En aquests casos, l’equilibri racional dels avantatges o desavantatges de l’operació pot ser substituït per decisions purament emocionals. La part beneficiada es troba en una situació de superioritat moral que li permet “abusar” o “explotar” a la vulnerable.
    2. Situacions externes o no inherents a la persona del perjudicat: Al·ludeix l’article 621-45.1 CCCat al indicar, en relació amb el contractant vulnerable, si “…estava en una situació de vulnerabilitat econòmica o de necessitat imperiosa”. Per “vulnerabilitat econòmica” cal entendre aquella que influeix sobre la persona de manera tal que la fa actuar de forma irracional, al estar compel·lida per necessitats econòmiques (p.ex. atendre deutes). I sobre “necessitat imperiosa” es donaria en aquelles circumstàncies molt més intenses i personals que les econòmiques, que impel·leixen a l’afectat a realitzar el contracte com a mal menor, a contractar al preu que sigui. Es recollirien aquí els supòsits de malalties greus; o els de dependència a l’alcohol o les drogues.
    3. Situacions internes o inherents a la persona del perjudicat, com ara:
      • la “imprevisió”: “…incapaç de preveure les conseqüències dels seus actes”. El precepte, sembla que es refereix a la capacitat intel·lectual bàsica del perjudicat per reconèixer l’abast i significat del contracte que conclou.
      • la “ignorància”: “…palesament ignorant”. No tenir un mínim coneixement dels aspectes essencials del contracte o el seu objecte, de manera que no el comprèn. No s’exigeix un coneixement tècnic, sinó que es refereix al coneixement de les persones corrents.
      • la “inexperiència”: “..manifestament mancada d’experiència”. S’identifica amb la manca de coneixement sobre els assumptes generals de la vida i dels negocis. S’apunta com a subjectes susceptibles  de patir-ho: a) gent jove; b) gent d’altres països amb un sistema econòmic o jurídic diferent; c) persones com els “pensionistes”, classes passives, que han deixat de tenir contacte amb la vida dels negocis i de l’intercanvi.
  • Elements subjectius per part del beneficiat. L’article 621-45.1 CCCat parla de dos elements que han de concórrer en l’altra part o part beneficiada en el moment de concloure el contracte:
    1. El coneixement i/o la possibilitat de conèixer la situació de vulnerabilitat: “…coneixia o havia de conèixer”.
    2. Que obtingui efectivament un aprofitament: “…se’n va aprofitar”.

Així doncs, cal que el beneficiari, en la data de conclusió del contracte, tingui coneixement que l’altre contractant ha estat afectat per una circumstància que incideix negativament en la seva autonomia de la voluntat i li impedeix dur a terme una actuació econòmica racional en defensa dels seus interessos, i tingui coneixement (o possibilitat raonable de conèixer) de la considerable desproporció entre la prestació i contraprestació del contracte. És a dir, coneixement de la situació avantatjosa. Quan el text legal diu “se’n va aprofitar”, sembla que exigeixi una nota d’intencionalitat en aprofitar-se de la situació avantatjosa, no és que se’n aprofiti casualment.

 

2. L’ELEMENT OBJECTIU: L’article 621-45.1 CCCat parla alternativament d’haver obtingut l’altra part un “benefici excessiu” o un ”avantatge manifestament injust”. Ens trobem sens dubte davant de conceptes jurídics indeterminats.

  1. Respecte a “benefici excessiu”, distingim entre “benefici”, identificant-lo com excés o defecte de preu que posa de manifest una manca d’equivalència econòmica entre prestació i contraprestació d’acord amb el preu del mercat existent en el moment de conclusió del contracte, i que sigui “excessiu”, és a dir, desproporcionat ateses les circumstàncies concretes del cas.
  2. Quant a “avantatge manifestament injust”, senyalar que el remei rescissori es pot aplicar, no solament quan es produeix una manca desproporcionada d’equivalència de les prestacions en forma de preu, sinó també quan s’obté un avantatge en la distribució d’interessos en forma de condicions més avantatjoses, com seria, per exemple, una forma de pagament molt avantatjosa en comparació amb d’altres que s’acostumen a pactar, o també quan l’avantatge en la distribució d’interessos s’obté mitjançant l’establiment d’unes concretes causes de resolució del contracte, o amb unes penalitzacions molt específiques i gens habituals en el negoci de què es tracta. Cal recordar que l’element objectiu és una manifestació del principi de l’equivalència de les prestacions present en el dret català.

En aquest punt, hem de veure sobre quins contractes els hi és d’aplicació el remei de l’avantatge injust: “El contracte de compravenda i els altres de caràcter onerós…” resa l’article 621-45.1 CCCat. Així doncs, i segons l’esmentat precepte, a més de a la compravenda el remei rescissori és aplicable a tota mena de contractes onerosos, siguin o no transmissors del domini. És a dir, contractes de permuta, arrendament, de conreu, d’obra, mandat, dipòsit, d’aprofitament per torns; els anomenats “contractes de cooperació” com ara els de societat, masoveria, integració. Més discutible és si el remei es pot aplicar als anomenats “contractes de finançament”, com ara el préstec mutu.

 

LA RESCISIÓ DEL CONTRACTE I LA POSIBILITAT DE LA SEVA ADAPTACIÓ.

 L’article 621-47 CCCat, indica en el seu primer apartat i referint-se a la possibilitat d’adaptació del contracte en virtut de l’apreciació d’un supòsit d’avantatge injust, que:

  1. En el supòsit a què fa referència l’article 621-45, a petició de la part perjudicada, l’autoritat judicial pot adaptar el contingut del contracte a la pràctica contractual prevalent en el moment de concloure’l i a les exigències de la bona fe i l’honradesa dels tractes.

 Mentre que l’article 621-45 comença dient que la compravenda i altres contractes onerosos són rescindibles, si concorren les circumstàncies per apreciar l’avantatge injust. Així doncs, davant un supòsit d’avantatge injust, la persona legitimada activament, que no es altra que la part perjudicada com ens assenyala el mateix precepte, pot instar la rescissió del contracte i, per tant, la seva ineficàcia, o pot optar per mantenir la validesa del contracte i instar només de l’autoritat judicial la seva adaptació, és a dir, la revisió del contingut de les recíproques prestacions sota el prisma de la pràctica contractual prevalent en el moment de concloure’l i conforme amb les exigències de la bona fe i l’honradesa dels tractes.

Finalment l’article 621-48 CCCat, referint-se a les accions que dimanen d’aquesta figura, així com a la de la lesió en més de la meitat, assenyala: Les accions que estableix aquesta subsecció caduquen en el termini de quatre anys a comptar de la conclusió del contracte i no són renunciables en aquest moment.

Cal fer al respecte les següents precisions:

Es parteix de la premissa que el contracte és vàlid, si més no es pot rescindir. Les diferències entre nul·litat, anul·labilitat i rescissió no sempre són clares i precises. Es diu que la contrarietat al dret es troba en el mateix contracte quan aquest és nul o anul·lable, mentre que en la rescissió la contrarietat no es troba en el contracte, sinó en una circumstància externa que el dret considera mereixedora de protecció (lesió o situació injusta). Sembla que hi ha acord en que la ineficàcia que deriva de la nul·litat o de l’anul·labilitat afecta a la validesa del contracte i opera ex tunc, mentre que la que deriva de la rescissió afecta a l’eficàcia i opera ex nunc.

El legislador català ha optat finalment pel mecanisme de la rescissió, al igual que en el seu dia va fer el legislador italià; l’alemany i l’austríac, en canvi, van optar per la nul·litat; el francès, per l’anul·labilitat, com també el suïs. Recordar que a l’article 1301 CCi de l’anomenada “Propuesta de Anteproyecto de Ley de Modernización del Derecho de Obligaciones y Contratos, elaborada per la Sección de Derecho Civil de la Comisión General de Codificación, año 2009, el remei equivalent al català es tracta com a causa d’anul·labilitat “…una de las partes puede anular el contrato…”

 Tornant a la regulació catalana, les conseqüències de la rescissió les trobem contemplades a l’article 1295 Cci, és a dir, devolució de les coses objecte del contracte amb els seus fruits, i del preu amb els seus interessos, tot des de la reclamació judicial de rescissió (ex nunc). Quan les coses a tornar, objecte de contracte, no estiguessin en poder de la part contractant obligada a fer-ho, sinó en mans de terceres persones de bona fe, l’obligació específica de tornar es transformarà en indemnització de danys i perjudicis equivalent al valor de la cosa en el moment en que es formula la reclamació judicial, no al valor que tenia en concloure el contracte.

Que el contracte sigui vàlid, encara que rescindible, permet que el contractant vulnerable, i únicament ell (encara que transmissible als hereus) pugui instar: a) la seva ineficàcia mitjançant la rescissió, o b) pot preferir mantenir-lo eficaç però instar a l’autoritat judicial l’adaptació del contingut del contracte a la pràctica contractual prevalent en el moment de concloure’l i a les exigències de la bona fe i l’honradesa dels tractes (621-47.1 CCCat), en definitiva, instar als jutges per a restituir l’equilibri contractual trencat.

L’acció de rescissió té caràcter personal (transmissible als hereus), no real. Per tant, no prosperarà contra tercers que no van ser part del contracte. Sembla que suscita pocs dubtes el caràcter personal atès que: i) es troba recollida com acció en el llibre sisè CCCat sobre obligacions i contractes, no en el llibre cinquè en seu de drets reals; ii) apareix desvinculada de negocis onerosos transmissors del domini.

Sorgeixen dubtes, però, sobre el caràcter principal o subsidiari de l’acció. Si el tingués subsidiari, no es podria exercir mentre el perjudicat disposés d’algun altre remei legal per a obtenir la reparació del perjudici (ex art. 1294 C.ci). Sembla que al no dir res la llei sobre aquest extrem, i seguint la tradició jurídica catalana vers la figura de l’engany a mitges ex art. 321 ss CDCC, respecte la qual guarda similituds importants, es pot sostenir el caràcter d’acció principal, per la qual cosa no caldrà per a la seva interposició exhaurir altres remeis legals per a obtenir la reparació del perjudici, podent acudir directament a aquest.

L’acció caduca en el termini de quatre anys a comptar de la conclusió del contracte. Al respecte es susciten qüestions al voltant del dies a quo de l’acció quan ens trobem davant de novacions extintives o modificatives del contracte onerós.

Davant de novacions extintives, es pot sostenir que desapareix el termini per a rescindir respecte el contracte extingit i comença, si concorren els requisits subjectius i objectius per a l’estimació de l’avantatge injust, a la data de conclusió de l’acord novatori o contracte nou.

En les novacions modificatives caldria diferenciar tres situacions:

  1. Acord novatori susceptible de rescissió quan el contracte originari no ho era. En aquest cas, semblaria que el dies a quo s’ha de computar des de la data de l’acord novatori.
  2. Acord novatori no susceptible de rescissió quan el contracte originari sí ho era. En aquest supòsit sembla que ja no hi cabria l’acció de rescissió del contracte ni l’adaptació del mateix, atès que amb l’acord novatori hauria desaparegut la concurrència dels elements subjectius o objectius en base als quals es fonamentava l’acció rescissòria.
  3. Acord novatori susceptible de rescissió quan el contracte originari també ho era de rescindible. Sobre el còmput del dies a quo no trobem arguments que ens permetin un pronunciament clar, per la qual cosa s’haurà d’estar a la decisió que al respecte emetin en el seu moment els tribunals de justícia.

L’acció no és renunciable en el moment de la conclusió del contracte, segons estableix l’art. 621-48 CCCat. Òbviament, sí ho és de renunciable en un moment posterior a la seva conclusió.

El procediment judicial adequat per l’exercici de l’acció de rescissió (o adaptació del contracte) serà el que correspongui segons la quantia del litigi (referència: 6.000 €), tenint en compte, com assenyala la LEC, que en els judicis que versen sobre l’existència, la validesa o l’eficàcia d’un títol obligacional, sembla que la quantia hauria de ser la del valor de mercat de la prestació desequilibrada, en cas de rescissió, o la que resulti de la restitució de l’equilibri contractual trencat, si s’opta per la adaptació. En qualsevol cas, i no tractant-se d’atribució del tipus de procediment per raó de la matèria, s’haurà de ventilar pels tràmits del judici ordinari quan la quantia sobrepassi els 6.000 euros, o quan aquesta quantia no es pugui veritablement determinar per les regles de la LEC. Correspondrà seguir els tràmits del judici verbal quan la quantia o interès econòmic del litigi resulti inferior als 6.000 €.

 

Autor:

Josep Maria Espinet Asensio
jmespinet@espinetadvocats.cat

 

Per a més informació, preguem contactin amb nosaltres al telèfon  93.143.19.29; per correu electrònic a info@espinetadvocats.cat o visitin la nostra pàgina web  espinetadvocats.cat.